Reflexions d’un roler dels 80 i el final de Stranger Things
Hi ha sèries que t’agraden. I després n’hi ha d’altres que, sense avisar, et toquen alguna cosa molt profunda.
Per a molts, Stranger Things és una bona història amb monstres, misteri i una ambientació impecable dels anys 80. Però per a alguns de nosaltres… és gairebé un mirall.
Vaig néixer el 1973. Quan tenia 16 anys, vaig descobrir els jocs de rol. No era només un joc: Era una porta, una manera d’imaginar, de crear, de compartir històries amb amics en una època en què no tot passava per pantalles. Ens reuníem al voltant d’una taula, amb daus, papers i moltes ganes de viure aventures.
Quan veig els nens de Stranger Things jugant a Dungeons & Dragons, no estic veient una recreació. Estic veient una realitat, la meva.
És fàcil pensar que la sèrie funciona perquè apel·la a la nostàlgia: bicicletes, walkie-talkies, cintes de casset… Però el que realment emociona és una altra cosa, l’amistat. És aquella sensació de formar part d’un grup que comparteix un llenguatge propi. Que construeix mons imaginaris… però també refugis reals.
Nossaltres vam anar més enllà, vam deixar els sòtans i les terrasses de casa pròpies per fundar una associació, però la màgia va continuar, potser més gran. Es va convertir en un espai de trobada. A La Crida (Podemos con ellos?) hem vist això durant més de tres dècades. Generacions senceres han crescut al voltant d’una taula de joc. Han après a cooperar, a explicar històries, a posar-se en la pell d’altres persones. Han trobat un espai on ser.
I això és exactament el que transmet la sèrie.
Els protagonistes de Stranger Things no només juguen a rol. Fan servir el rol per entendre el món. Per posar nom a allò que no entenen. Per enfrontar-se a l’estranyesa. El Demogorgon, el Mind Flayer… són metàfores, sí. Però també són una mostra de com el joc ens dona eines per interpretar la realitat.
A La Crida sempre hem defensat això: jugar no és perdre el temps. Jugar és créixer.
El final de la sèrie (sense spoilers) tanca moltes trames, però sobretot tanca una etapa. I aquí és on costa no emocionar-se. Perquè no només s’acaba una història. S’acaba una època, la infantesa. Les tardes sense presses. Les aventures que semblaven infinites. I, en el fons, també ens parla a nosaltres. A aquells que vam començar a jugar fa més de 30 anys i que, d’alguna manera, encara seguim tirant daus.
Potser ja no som aquells adolescents (Això segur). El temps ha passat, les responsabilitats han crescut, i les partides són més difícils de quadrar, erò hi ha una cosa que no ha canviat.
La necessitat d’imaginar.
De compartir.
De jugar.
Després de gairebé 35 anys, La Crida continua sent això: un espai on aquest esperit es manté viu. On noves generacions poden descobrir el que nosaltres vam descobrir un dia. I potser, d’aquí a uns anys, també miraran enrere, potser a través d’una sèrie, d’un joc o d’un record, i sentiran el mateix.
Que tot això… ha valgut molt la pena.
